Hostal de cal Zidret-Fonda del Remei (Moià)

Antiga fonda que es trobava en una cruïlla de carreteres a l'entrada de Moià i que avui ja no existeix.

"L'any 1880 la sogra de la Tia Francisca, -que es deia Ignàcia Estebanell era la propiètaria de l'edifici del Remei: la fonda moianesa que hi havia a la cruïlla de carreteres que dóna entrada a Moià. Aquesta fonda -famosa arreu pels seus canalons, per l'esment que hi féu Josep Pla i perquè Montserrat Roig hi escriví El Temps de les Cireres, curiosament el mateix cognom que els propietaris-, fou regentada durant tot el segle XX per una branca de la família Cirera, que començà a primers de segle, amb en Josep Cirera i Dalmau, un dels cinc nebots Cirera de la tia Francisca (que es deien Rosa, Climent, Antoni, Josep i Agustí). Ja abans que els Cirera regentessin el negoci de la Fonda Remei, aquella casa servia, a més de donar de menjar als passavolants, per a donar servei als molts carruatges que s'hi aturàven. Fou precisament en aquest taller de carreters on el marit de la tia Francisca, el Camil Dalmau i Estebanell, tenia cura dels carros per als viatgers que passaven per Moià ." (1)

En un fotografia de 1901 hi podem veure un grup de persones davant de la casa.

El 1904 es va establir una línia regular de cotxes de tir de quatre mules de Moià a Caldes de Montbui. Tenien cotxeres a Moià. (2)

Garatge de la Fonda del Remei. Foto Ramon Casas (Col. Familia Codina)

"La Cotxera" del pintor Ramon Casas

El 1907 el pintor Ramon Casas Carbó (1866-1932) va pintar el quadre "la cotxera" que reproduïa el garatge o cotxera de la fonda del Remei a partir d'una foto que ell mateix havia fet (2) en alguna de les seves escapades desde Sant Benet del Bages on hi tenia la residència famliar. Aquell any la casa també era coneguda com l'hostal de cal Zidret propietat de Maria Cuspinera i regentat per Isidre Roca. (3).

El 1909 comença a funcionar un servei d'autobusos que enllacen Manresa amb Vic, amb sortides desde Moià: "Autos cap a Vich - La Hispano-Manresana ha organisât un servèy de passatje de Manrèsa a Vich y viceversa una vegada per setmana, y el qual comensará el vinent dissapte dia onze, bax el horari que publiquém a continuacio:
Surtida de Manrèsa, a les 6 matí. -Surtida de Moya, a les 7'30. - Arribada a Vich, a les 8'45.
Surtida de Vich, a les 5 tarde. - Surtida de Moya, a les 6'15. - Arribada a Manrèsa, a les 7'45". (4)

Isidre Roca i Sagalés (1861-1910) regentava, juntament amb la seva dona, Carme Costa i Prat, una fonda al Poble Nou (carretera de Vic, núm. 2), propietat segons el padró de 1910, de Josep Balaguer. Era la fonda del Remei, coneguda com a cal Zidret". (...) 7 de març de 1910. -A la matinada del divendres últim morí sobtadament el conegut hostaler dón Isidro Roca. El enterro fou molt concorregut, proba de les moltes simpaties de que gosaria el finat; a l'esposa i fills endressèm el mes sentit condol ". (5)

1930. Posada "cal Bidret" (cal Zidret?) (6)

En una fotografia de l'any 1965 podem veure la fona provista d'un surtidor de betzina, on s'hi veu la terrassa del bar plena de gent. A la façana del local hi diu "El Remei". Al fons de la fotografia es veu el Gran Hotel Moià de color blanc.

El 5 de maig de 1969 Moià fou final d'etapa de la "Vuelta Ciclista a España" que havia començat a Sant Feliu de Guíxols. Entre els ciclistes hi havia Luís Ocaña però el guanyador fou el francès Jacques Pigneon . Finalitzada l'etapa la comitiva va dirigir-se als salons de la Fonda Remei.

La Remei va estar més de cinquanta anys treballant a la Fonda, i amb 93 anys explicava :

— Mira, aquest trosset de Moià és el que m'agrada més —diu la Remei.
Som a la sortida del pont (el túnel sota l'església parroquial i el cambril de la Mare de Déu), camí de la plaça. Miro les cases de la meva esquerra, unes ja restaurades, altres on están treballant; les unes, habitades, les altres, buides; i arribo fins a la Casa Museu d'en Ratei Casanova. A la dreta, aixecant els ulls enlaire, veig les immenses i sòlides parets del nostre temple parroquial, amb el bellíssim campanar ben assentat al damunt. L'escut de Moià, amb el seu dineret, llu-eix en una de les cantonades. El racó enjardinat on hi ha la creu restaurada per en Lluis Graners (a.c.s.) està avui, a les onze del matí, tranquil i solitari.

La Remei té noranta-tres anys, però no és vella. La vivesa dels seus ulls, la finor de la cara i sobretot la seva conversa fluida i simpàtica la fan jove. És una bona companya. Fa molts anys que la conec. L'havia vista vestida de negre, amb el seu davantalet blanc impecable, quan traballava a la Fonda del Remei, on va estar més de cinquanta anys, però poc contacte havíem tingut.

Jo llavors devia tenir uns dotze anys i recordo que durant l'estiu la Conxita Cirera, la petita de la fonda, estava amb nosaltres a mitja pensió al col.legi. Com que portava uns tirabuixons daurats preciosos, quan jugàvem, sempre li tocava fer la primera comunió.
—Qui et fa aquests tirabuixons, Conxita? —li preguntàvem. I ella responia:
— La Mei.

Havíem parlat comptades vegades, però jo sabia que dintre l'engranatge de la fonda, que en aquella època era molt important, la Remei era una peça molt apreciada. I com que la vida dona tantes voltes, ens hem trobat, un xic sorpreses, que ara vivim juntes.


Bé, potser que m 'expliqui. Tant la Remei com jo estem a l'Hospital-Residència. Ella cuida ara la seva germana Matilde, que ja ha fet cent anys (quan va néixer la Remei, era la Matilde la qui la cuidava a ella). I jo cuido el meu marit. Val a dir que tot el conjunt de gerocultores, infermeres, psicòlogues i fisioterapèutes cuiden la Matilde, al meu marit, la Remei i a mi.


Quan jo vaig arribar a la residència, ella ja feia anys que hi era. Em vaig acostumar a mirar-la cada dia quan ajudava a parar taula (amb les estovalles sempre netes i els vasos aparellats) i aquella llestesa que li venia de l'ofici, que d'altra banda també ha estat el meu. Sempre em fa compliments quan li agrada una brusa que porto, o unes arracades, o un vestit. Com que ara no tinc ningú que es fixi en mi, m'agraden els seus compliments. A vegades, quan canvio d'indumentària, penso sense voler: «¿Li agradarà, a la Remei?»


Dones bé, avui hem anat a passeig totes dues una estoneta (no pas més, perqué tenim moltes obligacions) i l'hem aprofitada admirant el nudi antic del poble. El carrer de les Joies, el carrer del Forn, la portalada monumental de l'església, l'escalinata, la placeta davant la rectoría, les voltes de la plaça Major...

Abans d'arribar a la plaça del Colom m'ensenya la façana de ca l'Andreu:
— ¿L'has vista, aquesta façana? —m'ha preguntat.
—Si, l'he vista, però no me l'he mirada mai.
I totes dues hem quedat embadalides mirant-ne cada detall.
— Remei —li dic—, quan vaig del pont a la plaça (hi passo molt sovint) m'agrada pensar en el nucli antic tal com era abans: sense ratlles blaves a terra, sense cotxes. Se'n recorda? Jo el vaig veure així, i vostè també...—Si —em diu la Remei — . Però els temps han canviat i tothom està molt content de poder aparcar a la plaça.
— I jo també —que li dic—. Però, com que imaginar no costa gaire i m'agrada molt fer-ho, «veig» el conjunt tal com voldria que fos i no és. Començant per dins el pont, hi ha tres llums a terra que just treuen la por quan hi passes de nit; hi ha dos arcs amb una reixa al davant que estan plens de pols; a terra hi ha trossos de tubs, papers... Primer, ho netejaria ben net, i després, què hi podriem posar? Perquè, és clar, fer-hi dues capelletes amb una imatge no seria «modem», oi?
— Doncs posem-hi vistes de Moià, o dues jardineres amb plantes enfiladisses, o dues pintures o escultures d'algun artista moianesenc —em diu la Remei.
— Molt bona idea —li faig jo—. I tot, sigui el que sigui, amb una mica de llum indirecta. ¿Sap què penso, Remei? Referent a la neteja, podriem dir-ho a en Fai. Ho netejaria en un moment.
¿Sabeu qui és, en Fai? Doncs, un xicot de color, empleat de l'ajuntament, que deixa tots els carrers dels volts de la residència nets com una patena. Està sempre a punt per a col-locar contenidors mal posats, i si creixen herbes enmig de l'enllosat de les escales, també les treu perquè ningù no caigui. I no ens deixa passar per l'escala del carrer dels Gravadors Abadal, perquè no és prudent... a la nostra edat.
— Però què se n'ha fet, d'en Fai? —diu la Remei—, Fa dies que no el veig. Primer va fer vacances, i després crec que li han encarregat un altre sector de Moià.
— Doncs el trobarem a faltar —dic jo—. Espero que el recuperem algun dia. M'agradava tant sentir el seu «Bon dia»! En un català perfecte!


Continuem conversant sobre la neteja del pont; però, és clar, per a la decoració hauria d'intervenir-hi la Casa Gran.
— Em sembla que de moment no tenim més remei que... «imaginar», tal com dèiem —apunta la Remei.
—Coneix els Beatles? Si, oi? Doncs haurem de cantar l'«Imagine» que va compondre John Lennon: «Imagina el nostre poble tal com el voldríem tots... Pots dir que sóc un somiador, però no sóc pas l'unic...»
—Jo passo moltes estones imaginant. Amb una mica de pràctica pots fugir de la realitat durant un temps.
— En fi, Remei, com que fa bastanta fresca, què li sembla si anem a prendre alguna cosa calentona?


Ens asseiem al Casal i allí parlem també de la poca sort que hem tingut d'haver perdut el teatre que tothom troba tant a faltar. Però la camamilla és calentona i ensucrada i ens consolem parlant d'anècdotes de temps passats.
La Remei és filla de Monistrol de Calders i jo sóc nascuda a Barcelona. Però, després de tant temps de viure a Moià, som moianeses de cor.
— Remei, tornarem a sortir un altre dia i passejarem per un altre trosset de Moià.
—Sí, ho farem —em respon —. Oi que és bonic, Moià? Jo n'estic enamorada.
— I jo també, Remei, jo també!


FONTS CONSULTADES :



(1) Xavier Juncosa Gurguí. El missatger del fred: la desaparició d'Hernan Gurguí, desertor de la División Azul. Biblioteca Serra d'Or. Publicacions de l'Abadia de Montserrat. 2012
https://books.google.es/books?id=LLSVSq_VDgwC&pg=PA32&lpg=PA32&dq=fonda+del+remei+moi%C3%A0&source=bl&ots=-iPdGF1tKV&sig=pbG47JoqTNbE88HEug-I8p7_u70&hl=ca&sa=X&ved=0ahUKEwjVkOyEkPvQAhXMOxoKHcC9BZg4ChDoAQgvMAI#v=onepage&q=fonda%20del%20remei%20moi%C3%A0&f=false
(2) Ramoncasas.cat. La cotxera
http://www.ramoncasas.cat/la-cotxera/
Un quadre de Casas sobre una fonda de moià s'exposa per primer cop en 40 anys
http://www.regio7.cat/cultures/2016/12/03/quadre-casas-sobre-fonda-moia/390632.html
(3) http://latosca.cat/La_Tosca_11-2007.pdf
(4) ?
(5) El Moianès fa 100 anys segons "el Pla de Bages". Febrer-març 1910. Revista la Tosca. Febrer-març 2010
http://www.latosca.cat/La_Tosca_032010.pdf
(6) Guia Automovilista Oficial del Real Moto Club de Catalunya. 1ª Ruta Catalunya. Cir. Nº 6
Calvet, Maria Teresa - El Racó de la Remei - Cartes al lector i aportacions dels lectors. Revista La Tosca. Núm.701. Any 63. Des-2009.
http://www.latosca.org/triblector.htm
http://www.moia.cat/paginas/inf/historia/historia.html

FOTOS 

Moià. Els canvis en el temps.
http://picasaweb.google.com/ignasisegon/MoiElcCanvisEnElTemps#
http://www.modilianum.org/html/2006.html
Just Renom Gallés. Moianes.net
http://www.moianes.net/galeria/displayimage.php?album=20&pos=10
http://www.moianes.net/galeria/displayimage.php?album=20&pos=9
http://www.enciclopedia.cat/fitxa_v2.jsp?NDCHEC=0043073
Josep Gallés i Malats. Moianes.net 
http://www.moianes.net/galeria/displayimage.php?album=3&pos=142